[smbtoolbar]


Inici


Avatar

Rambla de Catalunya, 133, ppal
08008 Barcelona
Tel. 93 217 62 50
Fax 93 237 23 06
despatxjuridic@icab.cat

Alguna pregunta?

Contacta amb nosaltres





El nostre blog

Darrers posts



La declaració de l’IRPF

Ha arribat l’època en què toca presentar la declaració de la renda de les persones físiques.

Per què paguem impostos?

La Constitució espanyola, al seu article 31.1 diu que tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.

L’Impost de la renda de les persones físiques (IRPF) és, juntament amb l’Impost de societats, la forma que té l’estat de gravar aquesta capacitat econòmica.

 

Característiques de l’IRPF:

  • És un impost directe: grava una manifestació directa i immediata de la nostra capacitat econòmica: l’obtenció de renda.
  • És un impost personal: la persona física que obté la renda delimita el fet imposable.
  • És un impost subjectiu: la quota tributària es determina d’acord amb les circumstàncies personals i familiars de cada contribuent.
  • És un impost periòdic, les persones obtenim renda de forma continuada, per això el legislador estableix períodes impositius per al seu càlcul i liquidació,
  • És un impost progressiu, perquè relaciona el tipus aplicable a cada contribuent amb la base imposable que aquest ha generat.

L’objecte d l’IRPF és gravar la renda de la persona contribuent, entesa com la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i les imputacions de renda que estableixi la llei, amb independència del lloc on s’hagi produït i de la residència de la persona que ens pagui.

 

I què paguem?

Pel que fa al gravamen estatal:

 

Escala aplicable tant en tributació individual com en tributació conjunta per totes les persones contribuents, amb independència del seu lloc de residència

Base liquidable fins a euros

Cuota íntegra euros Resta base liquidable fins a euros Tipus aplicable Percentatge

0,00

0,00

12.450,00

9,50%

12.450,00

1.182,75

7.750,00 12,00%

20.200,00

2.112,75

15.000,00

15,00%

35.200,00

4.362,75

24.800,00

18,50%

60.000,00 8.950,75 En endavant

22,50%

La quantia resultant es minorarà en l’import derivat d’aplicar a la part de la base liquidable general corresponent al mínim personal i familiar aquesta mateixa escala.

Pel que fa al gravamen autonòmic:

Escala aplicable a l’exercici 2019 per persones contribuents residents a Catalunya en l’exercici 2019.

Base liquidable fins (euros)

Quota íntegra (euros) Resta base liquidable fins (euros) Tipus aplicable (%)

0,00

0,00 17.707,20

12,00

17.707,20

2.124,86 15.300,00

14,00

33.007,20

4.266,86 20.400,00

18,50

53.407,20

8.040,86 66.593,00

21,50

120.000,20

22.358,36 55.000,00

23,50

175.000,20 35.283,36 En endavant

25,50

 

 

 

 

 

 

 

Exempcions

De la mateixa manera com ho fa en altres àmbits, la llei estableix un seguit de rendes que estaran exemptes d’IRPF. Vegem alguns exemples[1]:

  • Les indemnitzacions per acomiadament o cessament de les persones treballadores, fins a la quantitat establerta com a obligatòria per la normativa laboral (no el pacte entre les parts). Cal tenir en compte que els salaris endarrerits que haguem reclamat judicialment no estan exemptes, sovint, quan arriba la sentència judicial que ordena el seu pagament, arriba fora del període de liquidació de l’any al que corresponen aquests salaris i, per tant, cal fer una declaració complementària i liquidar el que toqui en aquest concepte.
  • Les prestacions reconegudes per la Seguretat Social com a conseqüència d’incapacitat permanent absoluta o gran invalidesa, incloses les pensions per incapacitat permanent del règim de classes passives dels funcionaris públics i les prestacions reconegudes als professionals no integrats en la Seguretat Social per mutualitats de previsió social.
  • Les beques públiques percebudes per a cursar estudis en tots els nivells i graus del sistema educatiu, tant a Espanya com a l’estranger, i les beques concedides amb finalitat de recerca, cosa que implica la tributació de les beques privades (excepte les atorgades per fundacions sense ànim de lucre).
  • Les prestacions per desocupació percebudes en la modalitat de pagament únic, és a dir, la capitalització de l’atur
  • Els rendiments rebuts pels membres de missions internacionals de pau o humanitàries.
  • Les anualitats per aliments que reben els fills dels progenitors en virtut d’una decisió judicial.

Les teniu totes aquí

Tothom ha de fer la declaració?

En principi, tothom està obligat a contribuir a les despeses comunes, mitjançant l’IRPF. Tanmateix, la llei estableix un seguit de contribuents que no tenen obligació de presentar la declaració. Entre ells destaquen els límits establerts per als rendiments del treball. Quan una persona treballadora ha percebut en el període impositiu menys de 22.000 € procedents d’un sol pagador, no cal que presenti la declaració, si no hi ha cap altre ingrés que l’obligui. Si, com és cada dia mes freqüent, la persona treballadora ha treballat en mes d’una empresa o simplement els seus ingressos venen de més d’un pagador, el límit es redueix fins als 1.500 €.

Això no vol dir necessàriament que la declaració surti positiva Recordem que l’IRPF grava l’obtenció de rendes i que, per tant, el que compta és el volum d’ingressos que ha obtingut la persona, no el fet que aquests ingressos vinguin d’un o mes pagadors.

Retencions

Cal que tinguem en compte que durant l’any, hisenda ens pot haver practicat retencions. Les retencions són quantitats a compte que les persones obligades a retenir (per exemple les empreses respecte dels salaris dels treballadors) paguen a hisenda en el nostre nom durant el període impositiu i que es reflecteixen als documents corresponents, per exemple, a la nòmina. Per tant, el resultat de la declaració també dependrà dels imports que se’ns hagi retingut.

 

Per tant, encara que no arribem al límit d’ingressos que fa que tinguem obligació de presentar la declaració, pot ser que la aquesta surti a retornar, si l’import retingut és superior al que ens correspondria pagar. Si no presentem la declaració, perdrem aquests imports.

 

Qui fa la declaració de la renda?

Podem fer la declaració nosaltres mateixos, confirmar l’esborrany que confecciona l’Agència Tributària amb les dades que li arriben.

També podem requerir el serveis dels gestors que l’Agència Tributària contracta en època de liquidació de l’impost per a ajudar-nos.

La nostra recomanació és que mai confirmeu l’esborrany sense haver-lo revisat i esteu segurs d’haver-lo entès, per això, davant qualsevol dubte, es important que demaneu l’auxili d’un professional a l’hora de fer la declaració. Amb aquesta opció, si ho voleu, tindreu l’avantatge de què la persona que us fa la declaració sigui la mateixa cada any, la qual cosa fa que ja us conegui i tingui en compte la vostra situació personal. Sovint anar a professionals de proximitat és la millor opció.

 

 

[1] Per a més informació, consulta’ns!


Leer mas...

El dret de desistiment del consumidor

Es consideren consumidors les persones físiques o jurídiques de qualsevol nacionalitat o procedència que, com a destinataris finals, fan l’adquisició, fan ús o gaudeixen, dins el territori de Catalunya, de béns i de serveis per a llur consum o ús particular, familiar o col·lectiu, sempre que el proveïdor tingui caràcter empresarial o professional o sigui la mateixa Administració pública.

Això vol dir que, quan comprem un bé o contractem un servei per al nostre ús particular, estem actuant com a consumidors, la qual cosa ens atorga una certa protecció, d’acord amb la llei.

Alguns d’aquests drets:

Informació prèvia i etiquetat dels productes o serveis

Els bens i serveis destinats als consumidors han d’estar etiquetats i presentats de manera que no ens indueixin a error. En especial, hem de rebre informació clara sobre les característiques del bé o servei, sobre la seva naturalesa, identitat, qualitats, composició, quantitat, durada, origen o procedència i manera de fabricació o d’obtenció.

Aquesta informació no ha d’atribuir al bé o servei efectes o propietats que no posseeixi. Tampoc es pot suggerir que el bé o servei posseeix característiques particulars, quan tots els béns o serveis similars posseeixin aquestes mateixes característiques. La informació ha de ser veraç, eficaç i suficient sobre les característiques essencials d’allò que s’ofereix.

En particular, cal informar el nom i adreça completa del productor, la naturalesa, composició i finalitat del producte, la Qualitat, quantitat, categoria o denominació usual o comercial, si la tenen, la data de producció o subministrament i lot, i quan calgui, termini recomanat per a l’ús o consum o data de caducitat. També és necessari informar sobre les instruccions o indicacions per al seu correcte ús o consum, advertiments i riscos previsibles.

Dret de desistiment

És el dret que té la persona consumidora de decidir la devolució del bé o la cancel·lació del servei durant

el temps establert com a període de reflexió legalment o contractualment, és a dir, la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte celebrat, sense necessitat de justificar la seva decisió i sense penalització de cap mena. Les clàusules que imposin al consumidor una penalització per a l’exercici del desistiment són nul.les.

El dret de desistiment que s’atribueix als consumidors i usuaris es regeix, quan n’hi hagi, per les disposicions legals vigents en cada cas. Si no n’hi ha, són les següents:

Quan la llei atribueixi el dret de desistiment al consumidor i usuari, l’empresari haurà d’informar, per escrit, en el document contractual, de manera clara, comprensible i precisa, del dret de desistir del contracte i dels requisits i conseqüències del seu exercici, incloses les modalitats de restitució del bé o servei rebut. A més, cal lliurar al consumidor o usuari un document de desistiment, identificat clarament com a tal, que expressi el nom i adreça de la persona a qui s’ha d’enviar i les dades d’identificació del contracte i dels contractants.

El consumidor i usuari disposa d’un termini mínim de catorze dies naturals per exercir el dret de desistiment, sempre que l’empresari hagi complert amb el deure informació i documentació

Si no ho hagués fet, el termini per a l’exercici del dret de desistiment finalitzarà dotze mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial, que es compta des que es va lliurar el bé o es va celebrar el contracte, en el cas de prestació de serveis.

Si el deure informació i documentació es compleix durant aquest termini de dotze mesos, el termini legalment previst per a l’exercici del dret de desistiment començarà a comptar des d’aquest moment.

Despeses vinculades al desistiment:

L’exercici del dret de desistiment no implicarà cap despesa per al consumidor i usuari. A aquests efectes es considerarà lloc de compliment el lloc on el consumidor i usuari hagi rebut la prestació.

Conseqüències de l’exercici del dret de desistiment

Restitució de les prestacions per les dues parts.

El consumidor i usuari no haurà de reemborsar cap quantitat per la disminució del valor del bé, sempre que sigui conseqüència del seu ús conforme als pactes o a la seva naturalesa, o per l’ús del servei.

El consumidor i usuari tindrà dret al reemborsament de les despeses necessàries i útils que hagi realitzat en el bé.

En cas que l’usuari incompleixi el compromís de permanència adquirit amb l’empresa, la penalització per baixa, o cessament prematur de la relació contractual, serà proporcional al nombre de dies no efectius del compromís de permanència acordat.

La impossibilitat de retornar la prestació objecto del contracte per part del consumidor i usuari per pèrdua, destrucció o una altra causa no privaran a aquest de la possibilitat d’exercir el dret de desistiment.

En aquests casos, quan la impossibilitat de devolució li sigui imputable, el consumidor i usuari respondrà del valor de mercat que hagués tingut la prestació en el moment de l’exercici del dret de desistiment, tret que aquest valor fos superior al preu d’adquisició, en aquest cas respondrà d’aquest.

Quan el consumidor i usuari hagi exercit el dret de desistiment, l’empresari estarà obligat a retornar les sumes abonades pel consumidor i usuari sense retenció de despeses. La devolució d’aquestes summes haurà d’efectuar-se sense demores indegudes i, en qualsevol cas, abans que hagin transcorregut 14 dies naturals des de la data en què hagi estat informat de la decisió de desistiment del contracte pel consumidor i usuari.

Transcorregut aquest termini sense que el consumidor o usuari hagi recuperat la quantitat corresponent, tindrà dret a reclamar-la duplicada, sense perjudici que a més se li indemnitzin els danys i perjudicis que se li hagin causat en el que excedeixin d’aquesta quantitat.

Correspon a l’empresari la càrrega de la prova sobre el compliment del termini.

Eva Ferré Ibarz

Advocada

 


Leer mas...

Mobbing: l’assetjament psicològic a la feina.

 

Què és l’assetjament laboral?

Tot i que aquest fenòmen ha estat objecte de molts estudis, per part d’organismes internacionals, no hi ha una definició “oficial” del “mobbing” laboral. Farem servir la sentència del Jutjat Social núm 2 de Girona, de 17 de setembre de 2002, per a establir el concepte. Aquesta sentència fa ús de tres definicions d’aquest fenòmen:

La del seu descobridor Heinz Leymann, per qui es tractava del fenomen en què una persona o grup de persones exerceix una violència psicològica extrema, de forma sistemàtica i recurrent –almenys una vegada per setmana– i durant un temps perllongat –més de sis mesos– sobre una altra persona en el lloc de treball, amb la finalitat de destruir les xarxes de comunicació de la víctima o víctimes, destruir la seva reputació, pertorbar l’exercici de la feina de casa i aconseguir finalment que aquesta persona o persones acabin abandonant el lloc de treball.

El que mostra la Carta Social Europea de 3 de maig de 1996, que es referia a ell de la següent manera: «… promoure la sensibilització, informació i prevenció en matèria d’actes condemnables o explícitament hostils o ofensius dirigits de manera repetida contra tot assalariat en el lloc de treball i adoptar les mesures apropiades per a protegir als treballadors d’aquests comportaments».

El que exposa la Comissió Europea que, el 14 de maig de 2001 va definir-lo com “un comportament negatiu entre companys o entre superiors i inferiors jeràrquics, a causa del qual, l’afectat és objecte d’assetjament i atacs sistemàtics durant molt de temps, de forma directa o indirecta, per part d’una o més persones amb l’objectiu i/o efecte de fer-li el buit.

Jurídicament, el mobbing és definit en aquesta sentència com a pressió laboral tendenciosa, és a dir, aquella pressió laboral tendent a l’autoeliminació d’un treballador, mitjançant la seva denigració laboral.

Per tant, els requisits per observar-la són els següents:

Pressió.

Perquè puguem parlar de mobbing, és necessari que s’exerceixi una pressió, i que la víctima senti aquesta pressió. Per tant, encara que aquesta pressió existeixi, si la víctima no la percep, no parlarem de mobbing, l’única cosa que tindrem serà un comportament malintencionat per part del subjecte actiu, però no una pressió.

Per pressió s’entén tota conducta que des d’un punt de vista objectiu pot ser percebuda com un atac. És irrellevant a l’efecte d’afirmar l’existència de pressió que aquesta hagi arribat a generar o no, baixes laborals en la víctima, o altres estigmes. Si ha existit aquest atac sobre la víctima –i es reuneixen la resta dels requisits que s’analitzen a continuació–, s’haurà produït una pressió laboral tendenciosa.

Cal descartar els frecs laborals que per la seva nimietat, la pressió requereix un comportament sever, amb pes específic propi, i per tant una simple broma –fins i tot de mal gust– no seria mobbing.

La pressió Pot ser explícita o implícita. Tant si aquesta es produeix mitjançant males paraules, com si es produeix mitjançant mirades, riures, o «donant-se la volta», estem davant una pressió, i en aquest sentit no s’ha d’oblidar que una de les formes més efectives del mobbing, és fer el buit a la víctima.

La pressió normalment no comporta contacte físic tot i que també pot donar-se el cas que aquest contacte existeixi.

Actituds repetides d’un treballador sobre un altre, com pot ser l’estirada d’orelles respecte a qui n’és objecte de mofa, el clatellot diàri a qui se li diu que està sempre al mig, etc., entren de ple en el que és pressió, i per tant poden donar lloc a mobbing.

Laboralitat:

La pressió que es pateix ha de ser conseqüència de l’activitat laboral que es duu a terme, i en el lloc de treball.

Que sigui conseqüència de l’activitat laboral, implica que sigui comesa per persones que depenguin funcionalment de l’empresa, encara que orgànicament depenguin d’una altra entitat (Ett, d’altres empreses amb les quals es presta serveis), i també en els casos de treballadors d’altres empreses amb les que es presti servei, atès que sempre que l’empresa de la víctima tingui capacitat de reacció, se li exigirà aquesta, en empara del deure preservació de la integritat física dels treballadors i del deure preservació de la seva intimitat i consideració deguda a la seva dignitat, continguts a l’Estatut dels Treballadors.

Que la Pressió es realitzi en el lloc de treball suposa un límit geogràfic a la seva comissió. La raó de ser d’això radica que fora de l’empresa, la persona té una major llibertat, tant de reacció, com per a el.ludir l’atac. A més, fora de l’àmbit d’organització i direcció de l’empresa–, la capacitat de supervisió empresarial i reacció, disminueix dràsticament.

Tendenciositat:

És sens dubte el requisit més important, el que ens indica el problema que tenim al davant, la no admissibilitat per la consciència social d’aquesta pressió laboral.

La tendenciositat, tant en la seva vessant finalista, com en la seva vessant de comportament abjecte, es converteix en la columna vertebral del mobbing.

Tendenciositat en la seva accepció finalista significa que la Pressió laboral «tendeix a», o dit d’una altra forma que respon a un pla

Aquest pla, pot ser explícit o implícit. De vegades es manifestarà a la víctima mitjançant frases com «et vaig a fer la vida impossible», «si no te’n vas, te’n penediràs», etc. En aquests casos tenim la constatació expressa que existeix un pla que respon a una finalitat manifestada. D’altres vegades, en canvi, la víctima no és conscient d’aquesta finalitat, sinó que veu un canvi d’actitud, l’origen de la qual desconeix o simplement intueix, però sobre el qual ningú li dóna certesa.

La característica explícita o implícita d’aquest pla, és indiferent, ja que el que és rellevant és la seva existència.

Aquest pla requereix d’una permanència en el temps ; perquè es pugui parlar d’un comportament «tendent a», és necessari que tals manifestacions de voluntat es repeteixin al llarg d’un període, sino estaríem davant un fet puntual i no davant una situació de mobbing.

L’assetjament moral a la feina exigeix una actuació repetida i duradora en el temps del subjecte actiu, però no es pot establir un concret termini temporal per poder parlar de mobbing, habitualment de sis mesos, per parlar de mobbing, sino que el factor determinant per a observar-lo vindrà donat per l’avaluació dels fets i la gravetat i intensitat de les actuacions. La reiteració de comportaments no és més que la conseqüència lògica d’un pla, d’una actitud tendent a un resultat, però serà en el cas concret, i només en ell, on s’analitzarà aquesta reiteració de comportaments com a evidència d’aquesta fi. És aquí on l’aportació de tot tipus d’indicis i evidències cronològiques, d’un comportament sistematitzat en contra seva, permetrà l’acreditació d’una conducta planificada dirigida a enfonsar la resistència psicològica de la víctima, en definitiva l’existència d’una pressió laboral tendent a un resultat repudiat per la consciència social.

L’essència del mobbing, és la denigració laboral que persegueix l’autoeliminació del treballador, ja sigui perquè plegui o perquè acabi de baixa mètge. És a dir eliminar la persona laboralment mitjançant atacs psicològics.

Dimensió jurídica del mobbing:

L’art. 4-2 de l’Estatut dels Treballadors, disposa expressament que els treballadors tenen dret a la seva integritat física i a una adequada política de seguretat en el treball; i que els treballadors tenen dret al respecte de la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat.

Per la seva banda l’art. 19 del mateix text legal afirma taxativament que el treballador, en la prestació dels seus serveis, tindrà dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene.

L’art. 20-3 limita l’exacerbat control de l’activitat laboral en dir que l’empresari podrà adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i «aplicació» la consideració deguda a la seva dignitat humana i tenint en compte la capacitat real dels treballadors disminuïts, si escau.

Per tant, és important posar en coneixement de l’empresari qualsevol actitud d’assetjament laboral, i fer-ho de manera que, si aquest no pren les mesures correctores pertinents, puguem acreditar que l’empresari coneixia la situació.

Sobre les obligacions de l’empresari en matèria de seguretat i salut en el treball, el Tribunal Suprem ha manifestat que l’obligació de l’empresari consisteix a avaluar tots els riscos no eliminats i no només aquells que les disposicions específiques haguessin pogut contemplar expressament, perquè la generalitat d’aquestes normes impossibilita preveure totes les situacions de risc que comporta el procés productiu; i també perquè els imperatius termes amb els quals el legislador defineix el deute de seguretat imposen una clara elevació de la diligència exigible.

Correspon a l’empresari la càrrega de la prova d’acreditar la concurrència d’aquesta possible causa d’exoneració, en tant que ell és el titular del deute de seguretat. Recordem que el deure protecció de l’empresari és incondicionat i, pràcticament, il·limitat, que “han d’adoptar-se les mesures de protecció que siguin necessàries, i que, existint el risc, per enervar la seva possible responsabilitat l’ocupador ha d’acreditar haver esgotat tota la diligència exigible, més enllà -fins i tot- de les exigències reglamentàries i que el fracàs de l’acció preventiva a la que l’empresari està obligat, ja sigui perquè no va avaluar correctament els riscos, perquè no va evitar l’evitable, o no va protegir enfront del risc detectable i no evitable, subjectarà a l’empresari a la conseqüent responsabilitat”.

Què fer?

Davant una situació d’assetjament laboral, el més recomanable és consultar un advocat laboralista, que examinarà els fets i ens assistirà per:

  • Diferenciar si som davant un fet puntual –que no seria mobbing laboral- o d’una situació d’assetjament.

  • en el segon cas, si l’assetjament el causés un company,  posar en coneixement de l’empresa la situació.

  • Presentar una denúncia a la Inspecció de Treball, que valorarà si existeix una conducta contrària a la dignitat de la persona treballadora per part de l’empresari, o si de la conducta de mobbing se’n deriva un risc per a la salut del treballador a causa de l’assetjament a què el sotmeten altres companys de l’empresa. En tots dos casos casos, l’empresari podrà ser sancionat administrativament, ja sigui per dur a terme la conducta activa, o per no complir l’obligació general de prevenir els riscos laborals a l’empresa d’acord amb l’article 14 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

  • Cal tenir en compte que els patiments psicològics derivats de les conductes de mobbing poden ser considerats accidents de treball sempre que es pugui establir un nexe de connexió directe entre la pèrdua de salut de la persona treballadora i la conducta d’assetjament psicològic (article 115 de la Llei general de la Seguretat Social).

  • Demanar judicialment l’extinció del contracte de treball en virtut de l’article 50.1 de l’Estatut dels treballadors. En aquest cas, la persona treballadora tindrà dret a marxar de l’empresa amb una indemnització de 45 dies per any treballat sense que la indemnització pugui superar les 42 mensualitats.

Eva Ferré Ibarz

Advocada

 


Leer mas...
Idioma