[smbtoolbar]


Inici


Avatar

Rambla de Catalunya, 133, ppal
08008 Barcelona
Tel. 93 217 62 50
Fax 93 237 23 06
despatxjuridic@icab.cat

Alguna pregunta?

Contacta amb nosaltres





El nostre blog

Darrers posts



El dret de desistiment del consumidor

Es consideren consumidors les persones físiques o jurídiques de qualsevol nacionalitat o procedència que, com a destinataris finals, fan l’adquisició, fan ús o gaudeixen, dins el territori de Catalunya, de béns i de serveis per a llur consum o ús particular, familiar o col·lectiu, sempre que el proveïdor tingui caràcter empresarial o professional o sigui la mateixa Administració pública.

Això vol dir que, quan comprem un bé o contractem un servei per al nostre ús particular, estem actuant com a consumidors, la qual cosa ens atorga una certa protecció, d’acord amb la llei.

Alguns d’aquests drets:

Informació prèvia i etiquetat dels productes o serveis

Els bens i serveis destinats als consumidors han d’estar etiquetats i presentats de manera que no ens indueixin a error. En especial, hem de rebre informació clara sobre les característiques del bé o servei, sobre la seva naturalesa, identitat, qualitats, composició, quantitat, durada, origen o procedència i manera de fabricació o d’obtenció.

Aquesta informació no ha d’atribuir al bé o servei efectes o propietats que no posseeixi. Tampoc es pot suggerir que el bé o servei posseeix característiques particulars, quan tots els béns o serveis similars posseeixin aquestes mateixes característiques. La informació ha de ser veraç, eficaç i suficient sobre les característiques essencials d’allò que s’ofereix.

En particular, cal informar el nom i adreça completa del productor, la naturalesa, composició i finalitat del producte, la Qualitat, quantitat, categoria o denominació usual o comercial, si la tenen, la data de producció o subministrament i lot, i quan calgui, termini recomanat per a l’ús o consum o data de caducitat. També és necessari informar sobre les instruccions o indicacions per al seu correcte ús o consum, advertiments i riscos previsibles.

Dret de desistiment

És el dret que té la persona consumidora de decidir la devolució del bé o la cancel·lació del servei durant

el temps establert com a període de reflexió legalment o contractualment, és a dir, la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte celebrat, sense necessitat de justificar la seva decisió i sense penalització de cap mena. Les clàusules que imposin al consumidor una penalització per a l’exercici del desistiment són nul.les.

El dret de desistiment que s’atribueix als consumidors i usuaris es regeix, quan n’hi hagi, per les disposicions legals vigents en cada cas. Si no n’hi ha, són les següents:

Quan la llei atribueixi el dret de desistiment al consumidor i usuari, l’empresari haurà d’informar, per escrit, en el document contractual, de manera clara, comprensible i precisa, del dret de desistir del contracte i dels requisits i conseqüències del seu exercici, incloses les modalitats de restitució del bé o servei rebut. A més, cal lliurar al consumidor o usuari un document de desistiment, identificat clarament com a tal, que expressi el nom i adreça de la persona a qui s’ha d’enviar i les dades d’identificació del contracte i dels contractants.

El consumidor i usuari disposa d’un termini mínim de catorze dies naturals per exercir el dret de desistiment, sempre que l’empresari hagi complert amb el deure informació i documentació

Si no ho hagués fet, el termini per a l’exercici del dret de desistiment finalitzarà dotze mesos després de la data d’expiració del període de desistiment inicial, que es compta des que es va lliurar el bé o es va celebrar el contracte, en el cas de prestació de serveis.

Si el deure informació i documentació es compleix durant aquest termini de dotze mesos, el termini legalment previst per a l’exercici del dret de desistiment començarà a comptar des d’aquest moment.

Despeses vinculades al desistiment:

L’exercici del dret de desistiment no implicarà cap despesa per al consumidor i usuari. A aquests efectes es considerarà lloc de compliment el lloc on el consumidor i usuari hagi rebut la prestació.

Conseqüències de l’exercici del dret de desistiment

Restitució de les prestacions per les dues parts.

El consumidor i usuari no haurà de reemborsar cap quantitat per la disminució del valor del bé, sempre que sigui conseqüència del seu ús conforme als pactes o a la seva naturalesa, o per l’ús del servei.

El consumidor i usuari tindrà dret al reemborsament de les despeses necessàries i útils que hagi realitzat en el bé.

En cas que l’usuari incompleixi el compromís de permanència adquirit amb l’empresa, la penalització per baixa, o cessament prematur de la relació contractual, serà proporcional al nombre de dies no efectius del compromís de permanència acordat.

La impossibilitat de retornar la prestació objecto del contracte per part del consumidor i usuari per pèrdua, destrucció o una altra causa no privaran a aquest de la possibilitat d’exercir el dret de desistiment.

En aquests casos, quan la impossibilitat de devolució li sigui imputable, el consumidor i usuari respondrà del valor de mercat que hagués tingut la prestació en el moment de l’exercici del dret de desistiment, tret que aquest valor fos superior al preu d’adquisició, en aquest cas respondrà d’aquest.

Quan el consumidor i usuari hagi exercit el dret de desistiment, l’empresari estarà obligat a retornar les sumes abonades pel consumidor i usuari sense retenció de despeses. La devolució d’aquestes summes haurà d’efectuar-se sense demores indegudes i, en qualsevol cas, abans que hagin transcorregut 14 dies naturals des de la data en què hagi estat informat de la decisió de desistiment del contracte pel consumidor i usuari.

Transcorregut aquest termini sense que el consumidor o usuari hagi recuperat la quantitat corresponent, tindrà dret a reclamar-la duplicada, sense perjudici que a més se li indemnitzin els danys i perjudicis que se li hagin causat en el que excedeixin d’aquesta quantitat.

Correspon a l’empresari la càrrega de la prova sobre el compliment del termini.

Eva Ferré Ibarz

Advocada

 


Leer mas...

Mobbing: l’assetjament psicològic a la feina.

 

Què és l’assetjament laboral?

Tot i que aquest fenòmen ha estat objecte de molts estudis, per part d’organismes internacionals, no hi ha una definició “oficial” del “mobbing” laboral. Farem servir la sentència del Jutjat Social núm 2 de Girona, de 17 de setembre de 2002, per a establir el concepte. Aquesta sentència fa ús de tres definicions d’aquest fenòmen:

La del seu descobridor Heinz Leymann, per qui es tractava del fenomen en què una persona o grup de persones exerceix una violència psicològica extrema, de forma sistemàtica i recurrent –almenys una vegada per setmana– i durant un temps perllongat –més de sis mesos– sobre una altra persona en el lloc de treball, amb la finalitat de destruir les xarxes de comunicació de la víctima o víctimes, destruir la seva reputació, pertorbar l’exercici de la feina de casa i aconseguir finalment que aquesta persona o persones acabin abandonant el lloc de treball.

El que mostra la Carta Social Europea de 3 de maig de 1996, que es referia a ell de la següent manera: «… promoure la sensibilització, informació i prevenció en matèria d’actes condemnables o explícitament hostils o ofensius dirigits de manera repetida contra tot assalariat en el lloc de treball i adoptar les mesures apropiades per a protegir als treballadors d’aquests comportaments».

El que exposa la Comissió Europea que, el 14 de maig de 2001 va definir-lo com “un comportament negatiu entre companys o entre superiors i inferiors jeràrquics, a causa del qual, l’afectat és objecte d’assetjament i atacs sistemàtics durant molt de temps, de forma directa o indirecta, per part d’una o més persones amb l’objectiu i/o efecte de fer-li el buit.

Jurídicament, el mobbing és definit en aquesta sentència com a pressió laboral tendenciosa, és a dir, aquella pressió laboral tendent a l’autoeliminació d’un treballador, mitjançant la seva denigració laboral.

Per tant, els requisits per observar-la són els següents:

Pressió.

Perquè puguem parlar de mobbing, és necessari que s’exerceixi una pressió, i que la víctima senti aquesta pressió. Per tant, encara que aquesta pressió existeixi, si la víctima no la percep, no parlarem de mobbing, l’única cosa que tindrem serà un comportament malintencionat per part del subjecte actiu, però no una pressió.

Per pressió s’entén tota conducta que des d’un punt de vista objectiu pot ser percebuda com un atac. És irrellevant a l’efecte d’afirmar l’existència de pressió que aquesta hagi arribat a generar o no, baixes laborals en la víctima, o altres estigmes. Si ha existit aquest atac sobre la víctima –i es reuneixen la resta dels requisits que s’analitzen a continuació–, s’haurà produït una pressió laboral tendenciosa.

Cal descartar els frecs laborals que per la seva nimietat, la pressió requereix un comportament sever, amb pes específic propi, i per tant una simple broma –fins i tot de mal gust– no seria mobbing.

La pressió Pot ser explícita o implícita. Tant si aquesta es produeix mitjançant males paraules, com si es produeix mitjançant mirades, riures, o «donant-se la volta», estem davant una pressió, i en aquest sentit no s’ha d’oblidar que una de les formes més efectives del mobbing, és fer el buit a la víctima.

La pressió normalment no comporta contacte físic tot i que també pot donar-se el cas que aquest contacte existeixi.

Actituds repetides d’un treballador sobre un altre, com pot ser l’estirada d’orelles respecte a qui n’és objecte de mofa, el clatellot diàri a qui se li diu que està sempre al mig, etc., entren de ple en el que és pressió, i per tant poden donar lloc a mobbing.

Laboralitat:

La pressió que es pateix ha de ser conseqüència de l’activitat laboral que es duu a terme, i en el lloc de treball.

Que sigui conseqüència de l’activitat laboral, implica que sigui comesa per persones que depenguin funcionalment de l’empresa, encara que orgànicament depenguin d’una altra entitat (Ett, d’altres empreses amb les quals es presta serveis), i també en els casos de treballadors d’altres empreses amb les que es presti servei, atès que sempre que l’empresa de la víctima tingui capacitat de reacció, se li exigirà aquesta, en empara del deure preservació de la integritat física dels treballadors i del deure preservació de la seva intimitat i consideració deguda a la seva dignitat, continguts a l’Estatut dels Treballadors.

Que la Pressió es realitzi en el lloc de treball suposa un límit geogràfic a la seva comissió. La raó de ser d’això radica que fora de l’empresa, la persona té una major llibertat, tant de reacció, com per a el.ludir l’atac. A més, fora de l’àmbit d’organització i direcció de l’empresa–, la capacitat de supervisió empresarial i reacció, disminueix dràsticament.

Tendenciositat:

És sens dubte el requisit més important, el que ens indica el problema que tenim al davant, la no admissibilitat per la consciència social d’aquesta pressió laboral.

La tendenciositat, tant en la seva vessant finalista, com en la seva vessant de comportament abjecte, es converteix en la columna vertebral del mobbing.

Tendenciositat en la seva accepció finalista significa que la Pressió laboral «tendeix a», o dit d’una altra forma que respon a un pla

Aquest pla, pot ser explícit o implícit. De vegades es manifestarà a la víctima mitjançant frases com «et vaig a fer la vida impossible», «si no te’n vas, te’n penediràs», etc. En aquests casos tenim la constatació expressa que existeix un pla que respon a una finalitat manifestada. D’altres vegades, en canvi, la víctima no és conscient d’aquesta finalitat, sinó que veu un canvi d’actitud, l’origen de la qual desconeix o simplement intueix, però sobre el qual ningú li dóna certesa.

La característica explícita o implícita d’aquest pla, és indiferent, ja que el que és rellevant és la seva existència.

Aquest pla requereix d’una permanència en el temps ; perquè es pugui parlar d’un comportament «tendent a», és necessari que tals manifestacions de voluntat es repeteixin al llarg d’un període, sino estaríem davant un fet puntual i no davant una situació de mobbing.

L’assetjament moral a la feina exigeix una actuació repetida i duradora en el temps del subjecte actiu, però no es pot establir un concret termini temporal per poder parlar de mobbing, habitualment de sis mesos, per parlar de mobbing, sino que el factor determinant per a observar-lo vindrà donat per l’avaluació dels fets i la gravetat i intensitat de les actuacions. La reiteració de comportaments no és més que la conseqüència lògica d’un pla, d’una actitud tendent a un resultat, però serà en el cas concret, i només en ell, on s’analitzarà aquesta reiteració de comportaments com a evidència d’aquesta fi. És aquí on l’aportació de tot tipus d’indicis i evidències cronològiques, d’un comportament sistematitzat en contra seva, permetrà l’acreditació d’una conducta planificada dirigida a enfonsar la resistència psicològica de la víctima, en definitiva l’existència d’una pressió laboral tendent a un resultat repudiat per la consciència social.

L’essència del mobbing, és la denigració laboral que persegueix l’autoeliminació del treballador, ja sigui perquè plegui o perquè acabi de baixa mètge. És a dir eliminar la persona laboralment mitjançant atacs psicològics.

Dimensió jurídica del mobbing:

L’art. 4-2 de l’Estatut dels Treballadors, disposa expressament que els treballadors tenen dret a la seva integritat física i a una adequada política de seguretat en el treball; i que els treballadors tenen dret al respecte de la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat.

Per la seva banda l’art. 19 del mateix text legal afirma taxativament que el treballador, en la prestació dels seus serveis, tindrà dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene.

L’art. 20-3 limita l’exacerbat control de l’activitat laboral en dir que l’empresari podrà adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i «aplicació» la consideració deguda a la seva dignitat humana i tenint en compte la capacitat real dels treballadors disminuïts, si escau.

Per tant, és important posar en coneixement de l’empresari qualsevol actitud d’assetjament laboral, i fer-ho de manera que, si aquest no pren les mesures correctores pertinents, puguem acreditar que l’empresari coneixia la situació.

Sobre les obligacions de l’empresari en matèria de seguretat i salut en el treball, el Tribunal Suprem ha manifestat que l’obligació de l’empresari consisteix a avaluar tots els riscos no eliminats i no només aquells que les disposicions específiques haguessin pogut contemplar expressament, perquè la generalitat d’aquestes normes impossibilita preveure totes les situacions de risc que comporta el procés productiu; i també perquè els imperatius termes amb els quals el legislador defineix el deute de seguretat imposen una clara elevació de la diligència exigible.

Correspon a l’empresari la càrrega de la prova d’acreditar la concurrència d’aquesta possible causa d’exoneració, en tant que ell és el titular del deute de seguretat. Recordem que el deure protecció de l’empresari és incondicionat i, pràcticament, il·limitat, que “han d’adoptar-se les mesures de protecció que siguin necessàries, i que, existint el risc, per enervar la seva possible responsabilitat l’ocupador ha d’acreditar haver esgotat tota la diligència exigible, més enllà -fins i tot- de les exigències reglamentàries i que el fracàs de l’acció preventiva a la que l’empresari està obligat, ja sigui perquè no va avaluar correctament els riscos, perquè no va evitar l’evitable, o no va protegir enfront del risc detectable i no evitable, subjectarà a l’empresari a la conseqüent responsabilitat”.

Què fer?

Davant una situació d’assetjament laboral, el més recomanable és consultar un advocat laboralista, que examinarà els fets i ens assistirà per:

  • Diferenciar si som davant un fet puntual –que no seria mobbing laboral- o d’una situació d’assetjament.

  • en el segon cas, si l’assetjament el causés un company,  posar en coneixement de l’empresa la situació.

  • Presentar una denúncia a la Inspecció de Treball, que valorarà si existeix una conducta contrària a la dignitat de la persona treballadora per part de l’empresari, o si de la conducta de mobbing se’n deriva un risc per a la salut del treballador a causa de l’assetjament a què el sotmeten altres companys de l’empresa. En tots dos casos casos, l’empresari podrà ser sancionat administrativament, ja sigui per dur a terme la conducta activa, o per no complir l’obligació general de prevenir els riscos laborals a l’empresa d’acord amb l’article 14 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

  • Cal tenir en compte que els patiments psicològics derivats de les conductes de mobbing poden ser considerats accidents de treball sempre que es pugui establir un nexe de connexió directe entre la pèrdua de salut de la persona treballadora i la conducta d’assetjament psicològic (article 115 de la Llei general de la Seguretat Social).

  • Demanar judicialment l’extinció del contracte de treball en virtut de l’article 50.1 de l’Estatut dels treballadors. En aquest cas, la persona treballadora tindrà dret a marxar de l’empresa amb una indemnització de 45 dies per any treballat sense que la indemnització pugui superar les 42 mensualitats.

Eva Ferré Ibarz

Advocada

 


Leer mas...

Els interessos pels retards en els pagaments de les Administracions públiques en els expedients d’expropiació forçosa

 

La demora que en aquests moments es produeix en els pagaments per part del conjunt de les Administracions públiques als seus proveïdors és una notícia que sovint és portada dels diaris o motiu de comentari en les edicions dels telenotícies.

No obstant, aquest retard no és l’únic que en l’actualitat acumulen el conjunt de les Administracions en el compliment de les seves obligacions. Si bé coincidint amb el període perllongat de crisi econòmica, l’activitat de foment i inversió de les nostres Administracions s’ha reduiït molt considerablement, és força habitual que ciutadans que es van veure afectats per la tramitació d’un expedient expropiatori en exercicis anteriors, es trobin ara en la desagradable situació d’observar com la seva propietat ha passat a mans d’alguna Administració pública per alguna necessitat d’interès comú, però en canvi aquesta Administració encara no els ha abonat el preu just acordat. En d’altres casos, aquells més afortunats, sí que han pogut obtenir aquest preu just però molt més enllà dels terminis que legalment s’estableixen i que obliguen a l’Administració actuant, o als seus beneficiaris, a satisfer-lo.

També ens podem trobar en el supòsit que aquest preu just no hagi estat acordat de mutu acord dins del termini establert legalment, sino que sigui determinat pel Jurat d’Expropiació o en l’ordre jurisdiccional contenciós si la decisió de l’anterior ha estat recorreguda per qualsevol de les parts.

En qualsevol dels supòsits als que ens referim, la legislació sectorial estableix uns terminis per rescabalar econòmicament als propietaris que s’han vist afectats per aquest expedient expropiatori, la pèrdua de la seva propietat. I més enllà d’aquest termini, es produeix la mora que comporta l’obligació, també legal, d’abonar els interessos que es devinguin.

La forma de computar aquests interessos no ha estat exempta de debat davant dels nostres òrgans judicials. Amb la intenció d’aportar una mica de llum al respecte d’aquest debat, us fem una breu ressenya de la doctrina més recent del nostre Tribunal Suprem al respecte. I en concret, ens referim a la Sentència del Tribunal Suprem de data 23 de gener de 2012, dictada en el procediment 4211/2008. Aquesta sentència, fixa doctrina en la matèria a partir de pronunciaments precedents i declara el següent:

a) En les expropiacions ordinàries, el dies a quo per a calcular els interessos per demora en la fixació del preu just és aquell en que hagin transcorregut sis mesos des de l’inici de l’expedient expropiatori, és a dir, des de la fermesa de l’acord sobre necessitat de l’ocupació, segons s’infereix de la lectura coordinada dels articles 21, apartat 1, 22 i 56 de la Llei d’Expropiació Forçosa, en relació amb l’article 71, apartat 1, del seu Reglament. Aquests sis mesos es computaran d’acord al que disposa l’article 48, apartat 2, de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Régim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. El dies ad quem es situa en aquell en que el preu just es fixa definitivament en la via administrativa, bé sigui en una primera decisió, bé sigui en la resolutòria del recurs de reposició si aquest es va interposar. Si la quantia del preu just es modifiqués en la via jurisdiccional a través d’un pronunciament ferm, els interessos es reporten sobre el muntant acordat pels jutges (article 73, apartat 2, del Reglament de la LEF).

b) Els interessos per demora en el pagament del preu just, en aquestes expropiacions ordinàries, es liquiden una vegada transcorreguts sis mesos des de la fixació del preu just en via administrativa (articles 48, apartat 1, i 57 de la LEF), finalitzant el còmput el dia en el que efectivament es satisfà el seu import per part de l’Administració o per part del seu beneficiari, o en el que es dipositi o consigni vàlidament, quan fos procedent. El còmput dels sis mesos es practica d’igual manera, i també s’haurà de tenirn en compte l’eventual modificació de la quantia del preu just en la via contenciós-administrativa.

c) En les expropiacions que es tramiten pel procediment d’urgència, el dies a quo per a calcular els interessos per retard en la fixació del preu just és el següent a aquell en el que s’ocupin els béns o drets expropiats (article 52, regla 8, de la LEF), a no ser que tingui lloc després de transcorreguts sis mesos des de la declaració d’urgència, doncs com que amb aquesta declaració s’entén acomplert el tràmit de declaració de necessitat de l’ocupació (article 52, regla 1, de la mateixa llei), tal dia és el següent a aquell en el que es compleixin sis mesos des de la referida declaració d’urgència, a no ser que aquesta última no contingui la relació de béns o drets a expropiar. Aquests interessos es liquiden fins que el preu just fixat definitivament en la via administrativa es pagui, dipositi o consigni eficaçment. En aquests casos, no existeix, doncs, solució de continuïtat entre ambdòs tipus d’interessos, els de l’article 56 (per demora en la fixació) i els de l’article 57 (per demora en el pagament) de la Llei d’Expropiació Forçosa, degut a la disposició dels béns o drets pel beneficiari sense previ pagament. Aquest criteri s’aplica també a aquelles expropiacions que, no havent estat declarades formalment urgents, materialment són tals per haver-se ocupats els béns abans de la seva valoració i del pagament del preu just.

Esperem que aquesta breu ressenya us sigui d’utilitat, si bé, en qualsevol cas estem a la vostre disposició per ajudar-vos si així ens ho requeriu.

Ignasi Maestro Nieto

Advocat

 


Leer mas...
Idioma