[smbtoolbar]


Monthly Archives: març 2021


Blog



En aquesta sentència la Sala de lo Civil del Tribunal Suprem analitza el contingut d’una condició particular del contracte d’assegurança de l’automòbil que estableix com a “garantia addicional” la defensa jurídica i que és del següent tenor literal:

 

“Libre elección de abogado (art. 63 de las condiciones generales). El asegurador garantiza a su cargo, sin límite alguno, todos los gastos necesarios para la defensa y/o reclamación de los intereses del asegurado, según las coberturas a las que se refiere el presente artículo, cuando los servicios sean prestados por el mismo asegurador. Si el asegurado ejerciera su derecho a la libre elección de abogado y/o procurador que lo represente, el asegurador abonará hasta el límite máximo de 600 euros, los gastos de dichos profesionales, con sujeción a las normas orientadoras de los colegios profesionales a los que aquellos pertenecieran.

 

Ens trobem davant d’un contracte d’assegurança de l’automòbil que no es limita a incloure el contingut propi de defensa que incumbeix a l’assegurador de la responsabilitat civil front les reclamacions de perjudicats contra l’assegurat (art. 74 Ley Contrato del Seguro) sinó que a més inclou, de manera voluntària, una cobertura addicional de defensa jurídica per a l’assegurat en els supòsits que aquest mantingui una posició activa, és a dir, en supòsits de reclamacions front a tercers amb ocasió dels danys soferts en un accident de circulació.

 

En aquest cas, el que es reclama a l’asseguradora demandada són els honoraris d’advocat i els drets de procurador abonats per l’esposa i fill de l’assegurat mort i en la seva condició d’hereus del mateix per la reclamació front l’asseguradora de qui va provocar la mort de l’assegurat. La companyia demandada no nega que la pòlissa cobrís les despeses d’aquests professionals per ser una reclamació front tercers, però entén que la quantia que ha d’abonar es limita a 600 euros, tal i com es preveu a la pòlissa.

 

La Sala recorda en la seva sentència que la cobertura de la defensa jurídica dels interessos front tercers no és la del article 74 de la LCS sinó la pròpia d’un contracte de defensa jurídica tot i que en la pòlissa no s’hagués determinat, tal i com exigeix l’article 76.c) de la LCS, la part de la prima que li corresponia. En aquest cas, la falta d’especificació seria imputable a l’asseguradora i no pas a l’assegurat i als seus hereus.

 

Recorda també el Tribunal que d’acord amb l’article 3 de la LCS, la claredat i precisió és exigible a totes les clàusules del contracte d’assegurança, tant si es troben incloses en les condicions generals com en les particulars, i amb independència que es qualifiquin de delimitadores del risc o limitatives dels drets de l’assegurat. Les formalitats exigides per a les clàusules limitatives que condicionen o modifiquen el dret a cobrar la indemnització (estar destacades especialment, estar redactadas de forma clara i precisa, i ser específicament acceptades per escrit) suposen un plus amb la finalitat de comprovar que l’assegurat va tenir un exacte coneixement del risc cobert.

 

Però no obstant, tot i haver superat aquestes exigències formals d’acceptació, aquestes clàusules en cap cas poden ser lesives, tot i que l’assegurat sigui un professional.

 

Dins del concepte de lesives, s’hauran d’incloure totes aquelles clàusules  que “reduzcan considerablemente y de manera desproporcionada el derecho del asegurado, vaciándolo de contenido, de manera que es practicamente imposible acceder a la cobertura del siniestro. En este caso, con independencia de que formalmente se exprese el consentimiento, la cláusula es nula en atención a su contenido”.

 

Recorda així mateix la Sala que per a les assegurances de defensa jurídica, a més de la doctrina jurisprudencial d’aquella mateixa Sala sobre les clàusules de delimitació, les clàusules limitatives i les clàusules lesives, s’ha d’estar a la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la Directiva 87/344/CEE, de 22 de juny, sobre coordinació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives relatives a l’assegurança de defensa jurídica, llur incorporació a la llei espanyola del contracte d’assegurança va tenir lloc mitjançant llei 21/1990, de 19 de desembre.

 

D’acord amb la doctrina del TJUE, la interpretació del dret nacional ha de dirigir-se a aconseguir la major efectivitat del dret d’elecció del perjudicat. No s’exclou que es puguin fixar límits a la quantia coberta per l’assegurador en funció de la prima pagada, persò sempre que això no comporti buidar de contingut la llibertat d’elecció per l’assegurat de la persona facultada per representar-lo i sempre que la indemnització efectivamente abonada per aquest assegurador sigui suficient; comprovació que correspondrà realitzar en cada cas a l’òrgan jurisdiccional nacional.

 

Per tant, és raonable admetre que, en funció de la prima pagada, pot establir-se una limitació del risc cobert quan es recorri a serveis jurídics escollits lliurament mentre que la cobertura sigui total si els serveis són prestats per l’assegurador doncs cal pensar que quan la companyia presta el servei de defensa amb els seus propis mitjans o amb serveis jurídics concertats, els costos assumits seran menors. Però amb tot, la fixació d’una quantia tant reduïda que per ridícula faci il.lusòria la facultat atribuïda de lliure elecció de professionals, equival en la pràctica a buidar de contingut la pròpia cobertura que diu oferir la pòlissa.

 

I això, tal i com conclou la Sala en la seva sentència, és el que succeeix en el cas que s’analitza doncs la quantia de 600 euros fixada a la clàusula resulta lesiva, doncs impedeix exercir el dret a la lliure elecció d’advocat i/o procurador, atès que no guarda cap proporció amb els costos de defensa jurídica. Només caldria observar els criteris orientadors del Col.legi d’Advocats corresponent a la localitat en que es va signar el contracte d’assegurança i als que es remetia la mateixa pòlissa com a límit de la cobertura de l’assegurador el que, d’altra banda, malgrat el seu caràcter merament orientatiu, creava l’aparença d’una cobertura suficient que al mateix temps quedava buida de contingut per la quantia màxima assenyalada.

Idioma