[smbtoolbar]


Author Archives: Despatx Juridic


Blog



En aquesta sentència la Sala de lo Civil del Tribunal Suprem analitza el contingut d’una condició particular del contracte d’assegurança de l’automòbil que estableix com a “garantia addicional” la defensa jurídica i que és del següent tenor literal:

 

“Libre elección de abogado (art. 63 de las condiciones generales). El asegurador garantiza a su cargo, sin límite alguno, todos los gastos necesarios para la defensa y/o reclamación de los intereses del asegurado, según las coberturas a las que se refiere el presente artículo, cuando los servicios sean prestados por el mismo asegurador. Si el asegurado ejerciera su derecho a la libre elección de abogado y/o procurador que lo represente, el asegurador abonará hasta el límite máximo de 600 euros, los gastos de dichos profesionales, con sujeción a las normas orientadoras de los colegios profesionales a los que aquellos pertenecieran.

 

Ens trobem davant d’un contracte d’assegurança de l’automòbil que no es limita a incloure el contingut propi de defensa que incumbeix a l’assegurador de la responsabilitat civil front les reclamacions de perjudicats contra l’assegurat (art. 74 Ley Contrato del Seguro) sinó que a més inclou, de manera voluntària, una cobertura addicional de defensa jurídica per a l’assegurat en els supòsits que aquest mantingui una posició activa, és a dir, en supòsits de reclamacions front a tercers amb ocasió dels danys soferts en un accident de circulació.

 

En aquest cas, el que es reclama a l’asseguradora demandada són els honoraris d’advocat i els drets de procurador abonats per l’esposa i fill de l’assegurat mort i en la seva condició d’hereus del mateix per la reclamació front l’asseguradora de qui va provocar la mort de l’assegurat. La companyia demandada no nega que la pòlissa cobrís les despeses d’aquests professionals per ser una reclamació front tercers, però entén que la quantia que ha d’abonar es limita a 600 euros, tal i com es preveu a la pòlissa.

 

La Sala recorda en la seva sentència que la cobertura de la defensa jurídica dels interessos front tercers no és la del article 74 de la LCS sinó la pròpia d’un contracte de defensa jurídica tot i que en la pòlissa no s’hagués determinat, tal i com exigeix l’article 76.c) de la LCS, la part de la prima que li corresponia. En aquest cas, la falta d’especificació seria imputable a l’asseguradora i no pas a l’assegurat i als seus hereus.

 

Recorda també el Tribunal que d’acord amb l’article 3 de la LCS, la claredat i precisió és exigible a totes les clàusules del contracte d’assegurança, tant si es troben incloses en les condicions generals com en les particulars, i amb independència que es qualifiquin de delimitadores del risc o limitatives dels drets de l’assegurat. Les formalitats exigides per a les clàusules limitatives que condicionen o modifiquen el dret a cobrar la indemnització (estar destacades especialment, estar redactadas de forma clara i precisa, i ser específicament acceptades per escrit) suposen un plus amb la finalitat de comprovar que l’assegurat va tenir un exacte coneixement del risc cobert.

 

Però no obstant, tot i haver superat aquestes exigències formals d’acceptació, aquestes clàusules en cap cas poden ser lesives, tot i que l’assegurat sigui un professional.

 

Dins del concepte de lesives, s’hauran d’incloure totes aquelles clàusules  que “reduzcan considerablemente y de manera desproporcionada el derecho del asegurado, vaciándolo de contenido, de manera que es practicamente imposible acceder a la cobertura del siniestro. En este caso, con independencia de que formalmente se exprese el consentimiento, la cláusula es nula en atención a su contenido”.

 

Recorda així mateix la Sala que per a les assegurances de defensa jurídica, a més de la doctrina jurisprudencial d’aquella mateixa Sala sobre les clàusules de delimitació, les clàusules limitatives i les clàusules lesives, s’ha d’estar a la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la Directiva 87/344/CEE, de 22 de juny, sobre coordinació de les disposicions legals, reglamentàries i administratives relatives a l’assegurança de defensa jurídica, llur incorporació a la llei espanyola del contracte d’assegurança va tenir lloc mitjançant llei 21/1990, de 19 de desembre.

 

D’acord amb la doctrina del TJUE, la interpretació del dret nacional ha de dirigir-se a aconseguir la major efectivitat del dret d’elecció del perjudicat. No s’exclou que es puguin fixar límits a la quantia coberta per l’assegurador en funció de la prima pagada, persò sempre que això no comporti buidar de contingut la llibertat d’elecció per l’assegurat de la persona facultada per representar-lo i sempre que la indemnització efectivamente abonada per aquest assegurador sigui suficient; comprovació que correspondrà realitzar en cada cas a l’òrgan jurisdiccional nacional.

 

Per tant, és raonable admetre que, en funció de la prima pagada, pot establir-se una limitació del risc cobert quan es recorri a serveis jurídics escollits lliurament mentre que la cobertura sigui total si els serveis són prestats per l’assegurador doncs cal pensar que quan la companyia presta el servei de defensa amb els seus propis mitjans o amb serveis jurídics concertats, els costos assumits seran menors. Però amb tot, la fixació d’una quantia tant reduïda que per ridícula faci il.lusòria la facultat atribuïda de lliure elecció de professionals, equival en la pràctica a buidar de contingut la pròpia cobertura que diu oferir la pòlissa.

 

I això, tal i com conclou la Sala en la seva sentència, és el que succeeix en el cas que s’analitza doncs la quantia de 600 euros fixada a la clàusula resulta lesiva, doncs impedeix exercir el dret a la lliure elecció d’advocat i/o procurador, atès que no guarda cap proporció amb els costos de defensa jurídica. Només caldria observar els criteris orientadors del Col.legi d’Advocats corresponent a la localitat en que es va signar el contracte d’assegurança i als que es remetia la mateixa pòlissa com a límit de la cobertura de l’assegurador el que, d’altra banda, malgrat el seu caràcter merament orientatiu, creava l’aparença d’una cobertura suficient que al mateix temps quedava buida de contingut per la quantia màxima assenyalada.

Ha arribat l’època en què toca presentar la declaració de la renda de les persones físiques.

Per què paguem impostos?

La Constitució espanyola, al seu article 31.1 diu que tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.

L’Impost de la renda de les persones físiques (IRPF) és, juntament amb l’Impost de societats, la forma que té l’estat de gravar aquesta capacitat econòmica.

 

Característiques de l’IRPF:

  • És un impost directe: grava una manifestació directa i immediata de la nostra capacitat econòmica: l’obtenció de renda.
  • És un impost personal: la persona física que obté la renda delimita el fet imposable.
  • És un impost subjectiu: la quota tributària es determina d’acord amb les circumstàncies personals i familiars de cada contribuent.
  • És un impost periòdic, les persones obtenim renda de forma continuada, per això el legislador estableix períodes impositius per al seu càlcul i liquidació,
  • És un impost progressiu, perquè relaciona el tipus aplicable a cada contribuent amb la base imposable que aquest ha generat.

L’objecte d l’IRPF és gravar la renda de la persona contribuent, entesa com la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i les imputacions de renda que estableixi la llei, amb independència del lloc on s’hagi produït i de la residència de la persona que ens pagui.

 

I què paguem?

Pel que fa al gravamen estatal:

 

Escala aplicable tant en tributació individual com en tributació conjunta per totes les persones contribuents, amb independència del seu lloc de residència

Base liquidable fins a euros

Cuota íntegra euros Resta base liquidable fins a euros Tipus aplicable Percentatge

0,00

0,00

12.450,00

9,50%

12.450,00

1.182,75

7.750,00 12,00%

20.200,00

2.112,75

15.000,00

15,00%

35.200,00

4.362,75

24.800,00

18,50%

60.000,00 8.950,75 En endavant

22,50%

La quantia resultant es minorarà en l’import derivat d’aplicar a la part de la base liquidable general corresponent al mínim personal i familiar aquesta mateixa escala.

Pel que fa al gravamen autonòmic:

Escala aplicable a l’exercici 2019 per persones contribuents residents a Catalunya en l’exercici 2019.

Base liquidable fins (euros)

Quota íntegra (euros) Resta base liquidable fins (euros) Tipus aplicable (%)

0,00

0,00 17.707,20

12,00

17.707,20

2.124,86 15.300,00

14,00

33.007,20

4.266,86 20.400,00

18,50

53.407,20

8.040,86 66.593,00

21,50

120.000,20

22.358,36 55.000,00

23,50

175.000,20 35.283,36 En endavant

25,50

 

 

 

 

 

 

 

Exempcions

De la mateixa manera com ho fa en altres àmbits, la llei estableix un seguit de rendes que estaran exemptes d’IRPF. Vegem alguns exemples[1]:

  • Les indemnitzacions per acomiadament o cessament de les persones treballadores, fins a la quantitat establerta com a obligatòria per la normativa laboral (no el pacte entre les parts). Cal tenir en compte que els salaris endarrerits que haguem reclamat judicialment no estan exemptes, sovint, quan arriba la sentència judicial que ordena el seu pagament, arriba fora del període de liquidació de l’any al que corresponen aquests salaris i, per tant, cal fer una declaració complementària i liquidar el que toqui en aquest concepte.
  • Les prestacions reconegudes per la Seguretat Social com a conseqüència d’incapacitat permanent absoluta o gran invalidesa, incloses les pensions per incapacitat permanent del règim de classes passives dels funcionaris públics i les prestacions reconegudes als professionals no integrats en la Seguretat Social per mutualitats de previsió social.
  • Les beques públiques percebudes per a cursar estudis en tots els nivells i graus del sistema educatiu, tant a Espanya com a l’estranger, i les beques concedides amb finalitat de recerca, cosa que implica la tributació de les beques privades (excepte les atorgades per fundacions sense ànim de lucre).
  • Les prestacions per desocupació percebudes en la modalitat de pagament únic, és a dir, la capitalització de l’atur
  • Els rendiments rebuts pels membres de missions internacionals de pau o humanitàries.
  • Les anualitats per aliments que reben els fills dels progenitors en virtut d’una decisió judicial.

Les teniu totes aquí

Tothom ha de fer la declaració?

En principi, tothom està obligat a contribuir a les despeses comunes, mitjançant l’IRPF. Tanmateix, la llei estableix un seguit de contribuents que no tenen obligació de presentar la declaració. Entre ells destaquen els límits establerts per als rendiments del treball. Quan una persona treballadora ha percebut en el període impositiu menys de 22.000 € procedents d’un sol pagador, no cal que presenti la declaració, si no hi ha cap altre ingrés que l’obligui. Si, com és cada dia mes freqüent, la persona treballadora ha treballat en mes d’una empresa o simplement els seus ingressos venen de més d’un pagador, el límit es redueix fins als 1.500 €.

Això no vol dir necessàriament que la declaració surti positiva Recordem que l’IRPF grava l’obtenció de rendes i que, per tant, el que compta és el volum d’ingressos que ha obtingut la persona, no el fet que aquests ingressos vinguin d’un o mes pagadors.

Retencions

Cal que tinguem en compte que durant l’any, hisenda ens pot haver practicat retencions. Les retencions són quantitats a compte que les persones obligades a retenir (per exemple les empreses respecte dels salaris dels treballadors) paguen a hisenda en el nostre nom durant el període impositiu i que es reflecteixen als documents corresponents, per exemple, a la nòmina. Per tant, el resultat de la declaració també dependrà dels imports que se’ns hagi retingut.

 

Per tant, encara que no arribem al límit d’ingressos que fa que tinguem obligació de presentar la declaració, pot ser que la aquesta surti a retornar, si l’import retingut és superior al que ens correspondria pagar. Si no presentem la declaració, perdrem aquests imports.

 

Qui fa la declaració de la renda?

Podem fer la declaració nosaltres mateixos, confirmar l’esborrany que confecciona l’Agència Tributària amb les dades que li arriben.

També podem requerir el serveis dels gestors que l’Agència Tributària contracta en època de liquidació de l’impost per a ajudar-nos.

La nostra recomanació és que mai confirmeu l’esborrany sense haver-lo revisat i esteu segurs d’haver-lo entès, per això, davant qualsevol dubte, es important que demaneu l’auxili d’un professional a l’hora de fer la declaració. Amb aquesta opció, si ho voleu, tindreu l’avantatge de què la persona que us fa la declaració sigui la mateixa cada any, la qual cosa fa que ja us conegui i tingui en compte la vostra situació personal. Sovint anar a professionals de proximitat és la millor opció.

 

 

[1] Per a més informació, consulta’ns!

Idioma